Simetries, dia 2.
L'atzavara
No recordo quan van arribar les atzavares, potser perquè ja hi eren molt abans de tot i de tots. Les seves fulles tenticulars, verdoses i d'espines, alhora hipnòtiques i amenaçants, parteixen d'un nucli desconegut, no observable, com la singularitat del Big Bang, en una altra cosmologia. Els braços punxants s'erigeixen orgullosos i es pleguen verticals, com cignes cecs i altius. L'atzavara només floreix una vegada al final de la seva vida, quan una llarga tija sorgeix sobtadament de l'epicentre de l'organisme i des de l'arrel apareixen repartits a la base diversos pops petits plens de fulles de secà, multiplicant les constel•lacions, les galàxies i els sistemes. Els records de l'univers repartits en vuit metres d'alçada, en aquesta trencadissa d'horitzó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario